OPINIÓ / Isidor Marí
Quan comencen a proliferar els moviments
socials --com aquí la plataforma PROU!-- que qüestionen el creixement descontrolat
del turisme i les nefastes conseqüències que comporta, algun brillant
manipulador de l’opinió pública s’ha tret de la mànega això de la
“turismofòbia”, i molts repeteixen com a lloros aquesta parauleta, sigui per
inconsciència o perquè també volen desacreditar sense manies aquestes crítiques,
que en realitat són una defensa del turisme ben entès.
No negarem que alguna de les mobilitzacions
contra els excessos del turisme es pugui considerar desafortunada o
contraproduent, però això no justifica de cap manera que es pretengui
desvirtuar amb l’etiqueta de “turismofòbia” (o xenofòbia en general) totes les
mobilitzacions socials de protesta pels efectes negatius de determinades formes
de “turisme”, que en realitat no responen a les pautes del turisme normal (viatjar a un país pel gust de conèixer-lo,
com diu el diccionari).
La voluntat de manipular les coses es fa evident,
en primer lloc, per la pretensió de presentar tots aquests moviments de
protesta com a contraris al turisme en general (el mateix Rajoy ho qualificava
de disbarat i pretenia que era un atemptat global contra un sector econòmic tan
crucial com el turisme). Però encara hi ha hagut manipulacions més descarades,
assimilant totes aquestes protestes a comportaments radicals, violents, i fins
i tot afins al terrorisme. Això ja és intolerable i indignant, a més d’impropi
de cap governant responsable i capaç d’autocrítica.
Tothom que conegui una mica les dinàmiques
sociopolítiques sap que els moviments socials solen posar en evidència les
limitacions o deficiències del sistema democràtic: sorgeixen per denunciar uns
problemes que els processos polítics i administratius ordinaris no gestionen
satisfactòriament. Són senyals que reclamen reajustaments necessaris, i no és
esclafant-los com han de respondre els dirigents, sinó donant respostes
efectives als problemes denunciats.
L’evolució del turisme a Eivissa i Formentera
fa temps que suscita preocupacions, que cada vegada són més justificades i s’expressen
amb més vehemència, perquè darrerament, més que arribar a una situació límit,
ja s’han superat en molts d’aspectes els límits raonables en una economia
turística sostenible. La major part d’aquestes preocupacions neixen davant de
la pretensió que el creixement és il·limitat, cosa que a escala planetària ja
es veu que no pot ser, i en un espai reduït com el de les nostres illes resulta
escandalosament obvi.
Tot té un límit: la demanda d’habitatges a un
preu raonable no es resoldrà construint més; la saturació del trànsit no es
resoldrà multiplicant i eixamplant carreteres i camins; les mateixes aglomeracions
creixents en els espais d’interès turístic –platges, per exemple— és evident
que provoquen decepcions i desenganys en els millors turistes, que segurament
no voldran repetir experiències molestes i, lògicament, no donaran bones
referències al seu entorn. No importa allargar els exemples. Tant la població
autòctona com els visitants que busquen una estada agradable pateixen una
pèrdua creixent de benestar, encara que creixi el nombre de turistes i els
ingressos d’algunes empreses turístiques poc escrupoloses... Uns ingressos que al
final es tradueixen en un increment dels llocs de treball temporals, però no en
una millora de la retribució i de la qualitat dels contractes.
En resum, el creixement pot ser a la curta un
bon negoci per a alguns –els que no pensen en la millora del turisme i el benestar
general, sinó en tancar els ulls i omplir-se les butxaques—, però per al
conjunt de la societat pitiüsa i per al mateix futur del turisme és el pitjor
negoci que podem fer.
A més, i aquesta no és una qüestió menor, la
sobrecàrrega que representen els milions anuals de visitants per a l’entorn
natural, per als recursos hídrics, per als serveis públics, per a l’atenció
sanitària, per a la neteja, per a la gestió de residus, etc. no tenen la
compensació deguda en un sistema de finançament equitatiu i un règim econòmic
especial per a aquestes illes, sinó que, al contrari, són la regió que té el
més gran dèficit fiscal de l’Estat.
I bé: la reorientació quantitativa del turisme
és indiscutiblement un gran problema que tenim. Fa temps que es diu: hem de posar
l’accent en la captació d’un turisme de més qualitat, que no generi tants de
costos marginals i que permeti millorar i distribuir millor els ingressos. Això
no s’aconsegueix simplement apujant els preus, que ja són astronòmics i
absolutament desproporcionats amb la qualitat que s’ofereix. Un parèntesi: fa
gràcia que alguns critiquin que la taxa turística (un euro al dia) afecta la
competitivitat del sector, i que trobin normals els preus en general (per
exemple, 10 euros diaris per hamaca o para-sol).
Però el problema no és només de creixement: hi
ha un problema més gran que l’excés d’afluència de turistes, hi ha moltíssims
visitants que no responen al patró del que és un turista normal, mitjanament
interessat pel lloc que visita i raonablement respectuós amb l’entorn, amb la
societat i amb la cultura del país on va.
Eivissa (perdó: Ibiza) s’ha convertit en la
marca d’una destinació on un determinat tipus de visitants (que no mereixen el
nom de turistes) poden venir a passar uns dies de disbauxa sense límits. D’aquesta
espècie de visitants n’hi ha de potentats, que pretenen que el seu estatus
econòmic els dona dret a fer qualsevol cosa (i moltes vegades se’ls demostra i
poden comprovar que efectivament és així). I també n’hi ha –en quantitats ingents—
de visitants “a preu fet”, que procuren concentrar les despeses en la gresca
musical, alcohòlica i estupefaent, i poca cosa més. Uns i altres són autèntics
depredadors de l’entorn, de la tranquil·litat, de la neteja, de la convivència...
i no sols amarguen la vida als naturals del país, sinó precisament també al
tipus de turisme que voldríem tenir.
He sentit moltes voltes l’argument que a
Eivissa tots els estils de visitant són compatibles i complementaris.
Absolutament fals. Hem vist com retrocedia i s’extingia el turisme familiar
(germànic, per exemple) a mesura que proliferaven els grups de visitants tan
jóvens com desconsiderats.
Ho diré més clarament: els que practiquen la
turismofòbia i donen lloc a la fuga del millor turisme són els que promouen
l’arribada massiva i creixent de desaprensius –siguin rics o no—que només
beneficien algunes empreses sense escrúpols i originen perjudicis al mateix
turisme que necessitam. No volem visitants i empreses que liquiden sense manies
el turisme autèntic. Són ells, els que fan fugir els turistes. Ells són la
turismofòbia. Prou de manipular el sentit de les protestes contra aquesta
plaga. Sí, PROU!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada