L'Illa viu com als anys 20 sense preveure la ruïna de la Gran Depressió
Toni Pedro/PROU.- Eivissa viu en el mateix frenesí dels feliços
o bojos anys 20 des de fa massa temps: festes per tot arreu, despeses
desmesurades, inversió en construcció i serveis, especulació... És lo mateix
que va passar fa 100 anys per bona part del món. Eivissa tampoc pensa ni preveu que després d’aquesta
eufòria econòmica pugui arribar la Gran Depressió. Ningú, o massa poca gent, hi
vol pensar ningú vol planificar res per a evitar-ho. Només es somia en
continuar creixent infinitament i en fregar-se les mans de goix de tants euros
guanyats.
Foto: https://www.daninoce.com
L’eufòria i el frenesí dels feliços anys 20 es
va emmarcar en una dècada precedida per l’acabament de la Primera Guerra Mundial
i la pandèmia de la denominada ‘grip espanyola’, que tants de morts va causar
en tot el món. El final d’aquests dos grans
desastres per la humanitat va portar una
explosió econòmica i social en Estats Units i bona part d’Europa. Aquesta fugaç
prosperitat va beneficiar inicialment a tota la societat i va fer que
l'economia seguís creixent a un ritme que no s'havia registrat mai abans,
generant així una enorme bombolla especulativa.
La gent però, no volia aturar-se a pensar
massa en el futur en tota la dècada dels anys 20. Desprès de tanta misèria patida
en anys anteriors es va viure una explosió de creativitat, de alliberació
sexual, de malbaratament econòmic, d’inversió descontrolada i de festes per tot
arreu esperant una dècada que es desitjava feliç i duradora, sense pensar que uns
anys més tard arribaria la Gran Depressió i la catàstrofe.
La Gran Depressió, també coneguda com la Crisi
de 1929, va ser un gran cataclisme financer mundial que es va perllongar al menys durant tota
la dècada de 1930. La Depressió va tenir efectes devastadors en gairebé tots
els països, rics i pobres, on la inseguretat ciutadana i la misèria es van
transmetre d’un lloc a l’altre com una nova epidèmia, de manera que van caure:
la renda nacional que havia augmentat poc abans, els ingressos fiscals dels
Estats, els beneficis empresarials i els preus per casi tot arreu.
En 1982 el GEN ja advertia a tota la societat
eivissenca i als responsables polítics de torn que hi havia que planificar bé i
amb consens el futur per a evitar aquesta ruïna que amb tota seguretat patirà
Eivissa. Ara encara el GEN, PROU, Amics de la Terra i altres organitzacions
proteccionistes; així com experts, empresaris o intel·lectuals, segueixen
advertint de que anem de cap el precipici, però el missatge segueix sense escoltar-se
i la majoria continua vivint els Feliços anys 20, baix del paraigües de la
marca ‘Ibiza’, com si fos un amulet etern.
Aquesta bombolla de benestar és absolutament il·lusòria
i inexistent, perquè mentre es guanyen sous a senallades avui, no es considera
si es podrà seguint tenint bones rentes i vivint bé en el futur proper. Ara mateix
un nou ‘boom’ constructiu està desbocat sense que ningú ni mancos pensi en
posar alguna limitació. El turisme respectuós i familiar va sent substituït per
altres classes de visitants que no deixen ingressos per el conjunt de la
societat i sen ben enfoten d’Eivissa. Si anem cap a Jesús, des de la carretera
podrem comptar almenys 8 enormes grues treballant, més de la meitat damunt sa
muntanya. Santa Eulària, Vila, Platja d’en Bossa... estan igual. Tota Eivissa està
igual: construint i especulant com si aquests ‘bojos anys 20’ no haguessin d’acabar
mai.
El continu creixement comporta un increment
anormal de població tant resident com estacional. Eivissa no suporta més gent;
no té prou recursos (energia, aigua, abocadors de fems) però sobre tot la
superpoblació representa un empobriment dels empresaris establerts ara, dels
treballadors que tenen feina avui, dels comerciants que encara poden vendre...
dels ciutadans en general. Tot junt genera ja una gran conflictivitat social i
de convivència. Hem de tenir ben en compta que quanta més gent hi hagi per
repartir el ‘pastís’, menys part tocarà a cadascú.
Al ritme que anam, Eivissa seguirà sent un continu
flux de grans mansions, enormes xalets amuntegats damunt d’un puig, zones cada
vegada més privatitzades, tancades i exclusivistes dirigides als clients més
rics delicats i exquisits, i tot això fins que acabi aquesta febre per venir a ‘Ibiza’
i els clients amb gran poder econòmic posin de moda un altre lloc del món per
innovar i no avorrir-se massa i se’n vagin a destruir un nou paradís.
Mentrestant, obrim portes, deixam entrar a tot
qui vulgui, no posam límits, seguim venent terrenys o finques senceres, continuam sense
tenir cap dignitat i esperam il·lusòriament que no arribi la Gran Depressió i mai
passem fam.
