Eivissa, la febre dels Feliços anys 20

L'Illa viu com als anys 20 sense preveure la ruïna de la Gran Depressió

Toni Pedro/PROU.- Eivissa viu en el mateix frenesí dels feliços o bojos anys 20 des de fa massa temps: festes per tot arreu, despeses desmesurades, inversió en construcció i serveis, especulació... És lo mateix que va passar fa 100 anys per bona part del món.  Eivissa tampoc pensa ni preveu que després d’aquesta eufòria econòmica pugui arribar la Gran Depressió. Ningú, o massa poca gent, hi vol pensar ningú vol planificar res per a evitar-ho. Només es somia en continuar creixent infinitament i en fregar-se les mans de goix de tants euros guanyats.

Foto: https://www.daninoce.com

L’eufòria i el frenesí dels feliços anys 20 es va emmarcar en una dècada precedida per l’acabament de la Primera Guerra Mundial i la pandèmia de la denominada ‘grip espanyola’, que tants de morts va causar en tot el món.  El final d’aquests dos grans desastres per la humanitat  va portar una explosió econòmica i social en Estats Units i bona part d’Europa. Aquesta fugaç prosperitat va beneficiar inicialment a tota la societat i va fer que l'economia seguís creixent a un ritme que no s'havia registrat mai abans, generant així una enorme bombolla especulativa.

La gent però, no volia aturar-se a pensar massa en el futur en tota la dècada dels anys 20. Desprès de tanta misèria patida en anys anteriors es va viure una explosió de creativitat, de alliberació sexual, de malbaratament econòmic, d’inversió descontrolada i de festes per tot arreu esperant una dècada que es desitjava feliç i duradora, sense pensar que uns anys més tard arribaria la Gran Depressió i la catàstrofe.

La Gran Depressió, també coneguda com la Crisi de 1929, va ser un gran cataclisme financer  mundial que es va perllongar al menys durant tota la dècada de 1930. La Depressió va tenir efectes devastadors en gairebé tots els països, rics i pobres, on la inseguretat ciutadana i la misèria es van transmetre d’un lloc a l’altre com una nova epidèmia, de manera que van caure: la renda nacional que havia augmentat poc abans, els ingressos fiscals dels Estats, els beneficis empresarials i els preus per casi tot arreu.

En 1982 el GEN ja advertia a tota la societat eivissenca i als responsables polítics de torn que hi havia que planificar bé i amb consens el futur per a evitar aquesta ruïna que amb tota seguretat patirà Eivissa. Ara encara el GEN, PROU, Amics de la Terra i altres organitzacions proteccionistes; així com experts, empresaris o intel·lectuals, segueixen advertint de que anem de cap el precipici, però el missatge segueix sense escoltar-se i la majoria continua vivint els Feliços anys 20, baix del paraigües de la marca ‘Ibiza’, com si fos un amulet etern.

Aquesta bombolla de benestar és absolutament il·lusòria i inexistent, perquè mentre es guanyen sous a senallades avui, no es considera si es podrà seguint tenint bones rentes i vivint bé en el futur proper. Ara mateix un nou ‘boom’ constructiu està desbocat sense que ningú ni mancos pensi en posar alguna limitació. El turisme respectuós i familiar va sent substituït per altres classes de visitants que no deixen ingressos per el conjunt de la societat i sen ben enfoten d’Eivissa. Si anem cap a Jesús, des de la carretera podrem comptar almenys 8 enormes grues treballant, més de la meitat damunt sa muntanya. Santa Eulària, Vila, Platja d’en Bossa... estan igual. Tota Eivissa està igual: construint i especulant com si aquests ‘bojos anys 20’ no haguessin d’acabar mai. 

El continu creixement comporta un increment anormal de població tant resident com estacional. Eivissa no suporta més gent; no té prou recursos (energia, aigua, abocadors de fems) però sobre tot la superpoblació representa un empobriment dels empresaris establerts ara, dels treballadors que tenen feina avui, dels comerciants que encara poden vendre... dels ciutadans en general. Tot junt genera ja una gran conflictivitat social i de convivència. Hem de tenir ben en compta que quanta més gent hi hagi per repartir el ‘pastís’, menys part tocarà a cadascú.

Al ritme que anam, Eivissa seguirà sent un continu flux de grans mansions, enormes xalets amuntegats damunt d’un puig, zones cada vegada més privatitzades, tancades i exclusivistes dirigides als clients més rics delicats i exquisits, i tot això fins que acabi aquesta febre per venir a ‘Ibiza’ i els clients amb gran poder econòmic posin de moda un altre lloc del món per innovar i no avorrir-se massa i se’n vagin a destruir un nou paradís.

Mentrestant, obrim portes, deixam entrar a tot qui vulgui, no posam límits, seguim venent terrenys o finques senceres, continuam sense tenir cap dignitat i esperam il·lusòriament que no arribi la Gran Depressió i mai passem fam.