Les Pitiüses des de fora

Opinió

Fa uns mesos varen passar les vacances de Nadal.  Ara torna l’estiu. Com cada any, gairebé tots els eivissencs i formenterers residents fora de l’illa haurem viatjat per passar les festes amb la família. Hem estat a ca nostra en dies tan assenyalats prop de la família i dels amics. Hem passejat pels carrers humits, pels camins entre parets de pedra seca, pels porxos de les esglésies o simplement hem badat en una terrassa gaudint d’aquesta terra que tant estimam. Tots hem pensat que la pau que es respira a l’hivern res té a veure amb el disbarat i el descontrol que patim quan venim a passar les vacances d’estiu. No obstant, ara tornarem. És la nostra terra.

Alguns de nosaltres ja fa molts anys que vivim en altres indrets del món. Tantes vegades de retornar a la terra ens ha procurat una eina d’autoprotecció per enfrontar-nos al desgavell que trobam a l’estiu: la família i els amics. Visitar els pares, dinar a casa d’un germà, sopar amb aquell amic... Aquesta és la nostra vida a l’estiu. Coincideix, s’ha de dir, que la majoria dels illencs treballa, va rendit de feina, i disposa de poc temps per a l’esbarjo, la conversa amistosa, les rialles franques, si no és robant-lo al merescut descans.

L’explotació turística de les nostres illes ha arribat al seu límit, pensam molts. D’altres, que ja fa anys que el va sobrepassar. Quan a l’estiu retrobam els nostres familiars i amics notam fàcilment l’estrès i el cansament que s’instal·la al seu cos. I no viuen intranquils únicament per la feina. Els illencs estam avesats al treball dur. La nostra tradició secular ha convertit el treball en cultura pròpia, és la nostra manera de ser i de viure. Del que més es queixen és del guirigall dels carrers, dels embussos a les carreteres, de no poder dormir per mor dels establiments sorollosos, de la gresca contínua. La fama de l’illa basada en “aquí tot és permès” els està afectant seriosament. Què en queda de l’illa de la calma?

Eivissa i Formentera eren, fa només cinquanta anys, terra de persones esforçades que convivien en una economia de subsistència, de pràctic consum intern, i on tothom es coneixia. Les arrels històriques, la manera de ser, dotaven les nostres gents d’una xarxa de relacions, d’una cohesió que facilitaven la vida tranquil·la i serena. En aquest marc, l’arribada del turisme de masses allà cap els anys seixanta va significar la millora de les condicions materials i una certa riquesa repartida. Molts eivissencs que havien emigrat per necessitat, retornaven a la terra. Les infraestructures necessàries per a l’explotació turística facilitaven la vida de tothom. El repartiment democràtic dels beneficis era evident. Tothom progressava. Però, paradoxalment, aquell progrés poc a poc es va anar convertint en una sort de Conte de s’enfadós: com que creixia el turisme, calien més infraestructures, més serveis al turista, més negocis; com que hi havia més negocis, calia més mà d’obra; com que hi havia més gent, calien més cases;  com que calia construir, havia de venir més mà d’obra, calien més negocis, calien més turistes... Sembla com si per aquest remolí no hi hagués aturador.

El creixement continu, diuen alguns, és la font de riquesa i progrés econòmic de les nacions, però si es dóna en un espai físic finit i amb recursos limitats, diuen altres, com ara el món, el resultat pot ser catastròfic. Cal buscar l’equilibri entre el progrés i el no esgotament dels recursos. I si pensam en les Pitiüses? El turisme és el manà de les nostres illes. Cal cuidar-lo, preservar-lo, mirant d’assegurar un futur digne i profitós als illencs de demà. Ningú no ho dubta. S’equivoca qui digui que el turisme és nociu per a la nostra terra. Ara bé, el desenvolupament d’aquesta indústria fins avui ha transcorregut, amb encerts i errades, per camins lògics en una societat de l’entorn socio-econòmic occidental. Es tractava d’un creixement beneficiós que procurava benestar generalitzat a la majoria, que enriquia a una minoria i feia multimilionaris a un grup selecte. Tot normal al nostre món, desgraciadament. Ara, les crisis polítiques de les ribes orientals i meridionals de la Mediterrània, juntament amb els nous models econòmics del món global han abocat a Espanya un enorme flux de viatgers i han posat en evidència els perills que afrontam. Els diaris no fan altre que pregonar els rècords batuts. Moltes empreses internacionals han vist la possibilitat d’augmentar els seus beneficis de manera ràpida i contundent. N’hi ha prou donant una mirada a les pàgines que anuncien pisos en lloguer. Quan busques qui és el propietari sovint et trobes una empresa amb seu a Singapur, Londres o Milà. Si miràssim altres sectors del negoci hostaler, ben segur hi trobaríem el mateix. Es tracta d’un capital que només especula, que només pensa en el seu profit i que, si tot esclata, se n’anirà. Una gran part del negoci turístic ja fa temps que no és en mans de la gent de l’illa, sinó d’empreses foranes, sovint multinacionals o simplement fons d’inversió a la caça del negoci que més lucre proporcioni. I tots sabem que el capital especulatiu practica l’estratègia de la terra cremada, impròpia dels negocis sostenibles .

El creixement continu i només mirar el benefici immediat poden portar a la sobreexplotació de l’espai físic, dels recursos naturals i socials de l’illa i, conseqüentment, a la destrucció de la indústria que ha procurat progrés als illencs. Quin atractiu turístic podran oferir Eivissa i Formentera quan el preciós paisatge de cales d’aigües turquesa, petites muntanyes de pins, planes rurals de terra roja, garrovers, ametllers i figueres ja no hi sigui o s’hagi malmès en gran proporció? Quin atractiu oferiran les nostres illes quan la cultura d’una gent amb llengua pròpia i amb un tarannà dibuixat secularment per les tradicions hagi desaparegut i tot sigui igual que en qualsevol altre lloc del món? L’atracció turística depèn de la indústria que proporciona els serveis. Això és ben cert, però sense paisatge natural i humà no hi ha res a fer. La festa, les discoteques, el “aquí tot hi val”, etc. no són prou atractiu. Se n’aniran a un altre lloc. No posar límit al creixement pot abocar les nostres illes a la depressió. No serà avui, ni demà. Quan?

Quants d’hotels, quants de pisos en lloguer turístic, quants de passatgers a l’aeroport i al port, quants de cotxes circulant, quantes macro-discoteques, quants de restaurants, beach-clubs o quioscs a peu de platja poden suportar les illes? Cal que els tècnics experts estableixin el límit que no es pot traspassar, si és que no ha succeït ja. I caldran també polítics valents i compromesos que facin complir les normes establertes i implantar-ne de noves per a preservar la riquesa de les illes. Si es rodola cap a la sobreexplotació dels recursos naturals, el menyspreu dels cabdals humans i l’oblit de les arrels culturals i històriques només per un anhel de creixement i de lucre, Eivissa i Formentera corren un seriós perill de retrocés. Quan?

Per això, les persones que firmam aquest escrit, membres i simpatitzants de PROU! residents a Barcelona, Madrid, Cincinnati, Girona, Granada, Palma, Murcia, etc., des de la nostra diversitat ideològica i cultural, volem fer arribar a la resta d’eivissencs i formenterers la preocupació que sentim pel futur físic, mediambiental i cultural de la nostra terra o, el que és el mateix, pel benestar de tots els illencs.

GRUP PROMOCIÓ EXTERIOR PROU--Frederic Bofill Torres, Enric Ribes Marí, Miguel Roig-Francolí Costa, Anna Torres Tur, David Palau Escandell, Andreu Carles López Seguí, Helena Zapater Hernández, Nuria Juan Costa, Joan Ferrer Costa, Josefa Roig Tur, Carme Planells Muntaner, Nieves Guasch Guasch, Cristina Torres Costa, Raúl Domínguez Tur, Isabel Pérez Palerm, Pablo Sanz Alguacil. Ana María Rebollo Laserna, Alba Pallás Escandell, Isabel Pérez Palerm, Agnès Roig Marí, Javier Calbet Roig, Llorenç Pedro Rodríguez.